Marvin

Aquestes paraules les escric a la roca perquè es l’únic que tinc

Aquesta xicoteta cel·la en una torre ha aconseguit el que anys d’una vida de vagabund no han fet. Estic assoles i no tinc res. Tu ets la meva única companya... Ara no hem pareix tant bona idea la soledat.

L’esquena hem cruix per les nits que he dormit en aquesta dura pedra que conforma la meva presó. L’obscuritat es pràcticament total i tan sols es trenca per els discrets rajos de llum que es filtren al traves d’uns barrots que a penes es separen 2 centímetres. Ningú diria que estic a mes de 30 metres sobre la terra.

La llum del sol pareix tant distant...

“Ell podria haver escapat d’aquí” Aquest es l’únic pensament que tinc al cap. Ell ho haguera fet, tal vegada, si tan sols haguera pogut aprendre d’ell un parell d’anys més... Però l’aprenentatge va acabar abans del que tenia que haver-ho fet. Tal vegada vaig ser intel·ligent sense ser savi i per això pagui les conseqüències ara. Ell podria equilibrar la seva ment i el seu esperit, escriure dues paraules en la roca i la mateixa terra l’hagués obeït. Ell era la terra. Dur i resistent. Ell era infinit... O almenys ho era fins la seva mort. 

Jo soc l’aire. Inconstant i volàtil. Per enèsima vegada intenti el mateix que he fet durant tots els dies durant dues hores. Concentri la meva ment en la ma dreta i el meu esperit en la ma esquerra. Vinculi les dues mans amb el símbol de l’aire i... Res. No passa res. La meva ment esta trencada, el meu esperit no pot continuar...

M’acomodi buscant una millor postura. Es l’únic passatemps que pareix que hem puc permetre. Les marques que tinc fetes amb un acer candent hem marquen com el proscrit que soc. 

Deuria presentar-me abans de divagar tant. Abans m’anomenava “Marvin, aprenent de l’aire”. Ell m’anomenava “Marvin, l’Impetuós” i l’única dona que he volgut m’anomenava “Marvin, el Maleït” però ara tan sols soc “Marvin, el pres” El meu delicte ha sigut la pèrdua del que estimava. El meu delicte ha sigut deixar passar el temps que no tenia.

Sent la veu d’aquella àguila que hem visita tots els dies a la mateixa hora. Hem porta les noticies de llevant, del nord i del ponent. Però mai del Sud. El Sud esta vedat. Amb la seva veu aguda hem recorda les histories que ell hem contava junt al foc. Histories de mags i herois d’altres temps. Histories d’amor. Histories que valia la pena escoltar.

La meva preferida es la que reciti cada mati, cada tarda i cada nit. L’historia d’Origen.

 

“En el principi tot era llum. 

Res tenia forma, ni la necessitava. Tota ment era part de la mateixa consciencia i tots estàvem connectats. Tots érem terra, mar i aire. Foc i energia. I tots hi érem res perquè no existia cap d’aquestes coses. Tan sols hi havia llum. 

Els anys passaven com un sospir i els eons pareixien dies. Res canviava, res mutava fins que una ment va divergir de la llum. Una ment es va desvincular i va decidir Ser. Va generar una forma, un cos. Va deixar de ser llum i va començar a existir. Esta ment era Alpha.

La consciencia col·lectiva es va atemorir. Que passaria si tothom seguia a Alpha? Deixaria d’existir... Deixaria de ser. Amb el temor gravat a foc va atacar a eixa ment i va concentrar tota la seva llum en ell. Alpha va aguantar l’envit però la Llum era massa intensa, alguna cosa dins d’ell es va esquinçar i es va separar. 

La Llum va colpejar al Ser i va néixer l’Ombra.

L’Ombra era l’oposat de la Llum. On un era creació l’altre era destrucció. Dos cares de la mateixa moneda. Oposats i complementaris. Era evident que anaven a enamorar-se.

Els dos intentaren abraçar-se però les seves essències eren tant oposades que no podien tocar-se. Es defugien sense voler. Tant prop i al mateix temps tant lluny. Aquelles dues forces deixaren de fer cas a Alpha, que dolorit i intrigat observava l’escena, fins que ho va entendre tot. Va proposar, aleshores, un tracte. Ell faria de conductor. Nascut de la Llum i pare de l’Ombra podria acceptar a les dues dins d’ell i equilibrar-les per fer-les estar juntes. Les dues forces acceptaren sense tenir en compte cap conseqüència, com solen fer les parelles d’amants.

Alpha va estirar la seva consciencia i va agafar a Llum i a Ombra i les va equilibrar amb el símbol del tot. El símbol que tan sols Alpha podia emprar. D’ahi va sorgir tot. De l’amor de dues forces i l’equilibri del tot va sorgir el poder de la creació. El Ser va emprar aquest poder i va crear les estreles i el cel, els arbres i la terra. 

Una volta tot creat va deixar un germen. El primer eslavó d’una cadena que formaria a la humanitat. Semblants a Alpha, amb el poder de crear de la Llum i de destruir de l’Ombra. La consciencia del Ser es va dividir entre tots els individus i allà on hi havia un, ara hi havien molts i al mateix temps tots continuaven sent un. Tots hi eren Alpha però també podien ser Omega”

L’historia de com l’amor va poder generar el mon... O tal vegada el mon hi era per la violència? Si la Llum no hi hagués atacat a Alpha, no haguera nascut l’Ombra i res haguera passat... Tal vegada tot el mon fou generant d’eixa dualitat, amor i odi. Recordi que una vegada li vaig preguntar a Ell per aquestes qüestions. Hem va dir que algun dia sabria la resposta... No crec que eixe dia aplegui mai tancat aquí en aquesta presó.

Per que et conti tot açò? Per que t’avorrís d’aquesta manera? Doncs no ho sé... Tal vegada simplement necessiti contar-li algú una historia. Tal vegada tan sols necessiti pensar que deixi algun tipus de petjada abans de morir.

Marvin