El home que no sap

El home que no sap s’asseu i espera.

S’asseu en una gelada cadira de una de les fredes terrasses de la infinitat de bars que hi ha al carrer. Espera a que apleguen els seus amics, que com per no voler trencar una tradició incorporada al més dintre d’ells apleguen deu minuts tard. El home que no sap ha aplegat tard cinc minuts esperant ser l’últim en aplegar per una volta. Reprenent el ritual de tots els dimecres per la nit trau el seu quadern i escriu.

El home que escriu mira al seu voltant buscant inspiració.

Mira als altres clients del bar, a la cambrera, els diversos barrils de cervesa al darrer de la barra. Mira els tiradors de les marques Amstel, Carlsbeg y Mahou. Mira les ampolles ordenades. Mira les 6 plaques metàl·liques que conformen la barra, els 231 llistons de fusta que generen el paviment i les 4 llampares amb 3 bombetes cadascuna. De colp a repent la mira a ella.

La dona que no sap que la miren esta xarrant amb uns amics.

La seva veu es filtra entre les converses fins aplegar al home que escriu.  Dolça i un poc aguda, pareix no ser una veu amb la que vols despertar-te un dia després d’una llarga nit al bar. Així i tot l’home que escriu no pot apartar-la del seu cap. Mira les seves faccions dolces, un poc pàl·lides, i es pregunta que deu passar al darrer d’aquells ulls de color indescriptible i que pareixen dos fanals mentre parla emocionada sobre algun grup de música que ell desconeix.

El home que sent absort aquella dona no se’n adonà que la cambrera ha aplegat.

Li demana un terci de cervesa i la cambrera se’n va observant  la fixació que pareix tenir el home que sent amb la dona que no sap. La cambrera el mira i el remira i no sap perquè no es fixen amb ella amb aquella mirada fixa o la senten amb aquell embadaliment. No es una dona especialment guapa però tampoc es cap perill per a la vista. Es intel·ligent, al igual que encantadora, i ho sap. Tal vegada el problema hi es el saber-ho. Agafa el terci i va cap a la taula del home que sent amb el seu mes enlluernador somriure.

La cambrera que somriu li serveix el terci al home que sent.

El home xiuxiueja un gracies i continua mirant a la dona sense fixar-se en com el somriure de la cambrera s’ensorrà per la seva falta de cas. La dona que no sap que la miren ara ha parat de parlar i es dedica a observar la resta del bar. Els seus ulls es detenen en els diversos barrils de cervesa al darrer de la barra. Mira els tiradors de les marques Amstel, Carlsbeg y Mahou. Mira les ampolles ordenades. Mira les 6 plaques metàl·liques que conformen la barra, els 231 llistons de fusta que generen el paviment i les 4 llampares amb 3 bombetes cadascuna. De colp a repent el veu a ell que la mira.

La dona que mira al seu voltant veu al home que la mira.

Sempre que ix cridà l’atenció però mai se’n adonà. Aquesta vegada veu aquell home que la mira i sap que hi ha diverses maneres de mirar. La majoria d’homes la miren amb una mirada per a la que després necessita una bona dutxa. Altres la miren amb una mirada que li fa sentir bella i atractiva. Però aquella mirada mai li havia aplegat. Aquella mirada d’intens interès la fa sentir-se única al bar, la fa sentir-se especial i interesant. La fa sentir-se afalagada.

La dona que es sent afalagada dibuixa un somriure amb la seva boca.

El home que mira la veu somriure i durant uns instants deixa de respirar. No es que sigui una bellesa perfecta però els seus defectes son elements que l’única funció que fan es remarcar aquella perfecció que té la dona als ulls de l’home. Deixa d’escriure i es prepara per alçar-se i acostar-s’hi . De sobte entren els amics als que esperava mitja hora mes tard de la convinguda. El veuen de peu i apunt d’anar-se’n i es creuen que se’n anava i comencen a donar excuses una darrere altra sense parar.

Els amics de l’home que esta de peu es posin a parlar.

Parlen i parlen sense entendre perquè l’amic pareix tant molest amb ells que només vol que alçar-se i anar-se’n. Moltes vegades obri la boca per a dir-los el fatídic adéu i no el deixen parlar tapant la seva veu amb les tres veus combinades d’ells. Així i tot les excuses pareixen no fer efecte en ell i la seva mirada pareix perduda al infinit.

La mirada de l’home es torna gris mentre els amics parlen i parlen.

La dona que fa un segons tenia aquell somriure no entén perquè l’home de la mirada gris no s’apropa tal vegada no la troba tant interesant com havia vist ella en aquella mirada. Tal vegada aquell home pensa que ella no es prou per ell. Que s’ha cregut? Aquell home amb la pinta de rata de biblioteca i amb el seu quadern com si fora un modern escrivint favades segur. Es centra en riure i xerrar amb la gent del voltant com si fos el mes interesant de la terra i ignora al home.

La dona que xerra amb els seus amics ignora al home que te la mirada gris.

Mira a la dona i ja no veu cap tipus d’interès en ella. Tal vegada al veure’l indecís ha decidit que no te temps per a cadellets i que qualsevol dels seus amics pot resultar mes interesant. Tal vegada ella hi pensa que ell no hi es prou. Al final s’asseu altra volta mentre els seus amics parlen i parlen.

El home assegut beu la seva cervesa mentre mira a la dona que xerra amb els seus.

El grup d’amics de la noia s’alcen i se’n van tots en manada i al passar ella el home assegut creu veure una petita mirada de decepció quan ella passa per el seu costat en direcció a la porta. Després de dues hores els seus amics se’n van al veure la pinta de babau que té encara mirant la porta per on se’n anat ella. El home trau el quadern i comença a escriure.

El home que escriu mira al seu voltant en busca d’inspiració.

Mira als clients que queden al bar, a la cambrera que pareix cabrejada amb el món, els diversos barrils buits de cervesa al darrer de la barra. Mira els tiradors de les marques Amstel, Carlsbeg y Mahou gotejant després d’una jornada dura. Mira les ampolles desordenades. Mira les 6 plaques metàl·liques que conformen la barra, els 231 llistons de fusta que generen el paviment i les 4 llampares amb 3 bombetes cadascuna que poc a poc es van apagant. Mira i mira però no la veu a ella.