Encontres i lliçons

L’aire es trobava completament impregnat del olor de l’aigua salada. El petit moviment de les ones trencant en la vora de la platja pareixia fora de lloc en aquell paratge on tot pareixia immutable i quiet. Caín estava acostat a l’arena cercat per l’aigua que per la marea guanyava poc a poc metres a la platja.

Si observarem a Caín, observaríem que no encaixava en la imatge idíl·lica del paradís litoral. Vestit amb uns pantalons vaquers i recolzat sobre una motxilla d’anar a classe, era evident que no devia estar allí en aquest moment. Així i tot, la seva postura no reflectia cap tipus de consciencia o remordiment per les lliçons que havia passat per alt, en canvi pareixia relaxat i tranquil, endormiscat en aquell paratge de terra i aigua per el rumor de les ones.

La platja es trobava deserta com si el mon s’hagués adonat de la seva necessitat de soledat i per una volta li estigues fent un favor. Es trobaba a la fase d’entreson, entrant i eixint cada poc de temps del regne d’uns somnis plens de situacions estranyes o anhelades. Tal vegada per això no es va adonar que ja no hi era sol a la platja. A poc més de 15 metres d’ell s’endevinava una silueta que tan sols podia correspondre a una dona. Va espolsar les ulleres que fins uns moments estaven tirades a l’arena i se les va posar per observar aquella inesperada companya. Pareixia una jove mes o menys de la seva edat, un poc més baixa que ell. Mirava l’horitzó amb atenció mentre les ones li acariciaven els peus nus. Pareixia hipnotitzada per els jocs de llum que el Sol arrancava del mar i no haver-se adonat en cap moment de la seva presencia. Ell no anava apropar-se. Havia acudit aquell lloc per gaudir per unes hores del refugi de la soledat i de no portar cap tipus de mascara, i per la forma de mirar d’aquella noia pareixia buscar el mateix. Així, es quedaren cadascú al seu lloc separats per 15 metres que pareixien un mon.

Al cap d’una estona la jove es va ajupir i va agafar alguna cosa de la terra. Al alçar-se, va efectuar un moviment ràpid de braç fent que una pedra sortís de la seva ma i s’allunyarà botant per l’aigua. Sens dubte era algun tipus de pedra polida, ja que en cada bot en l’aigua havia arrancat del Sol uns reflexos de llum que combinats amb el soroll de cada impacte amb l’aigua va atraure l’atenció de Caín. Aquell espectacle de llum i so es repetia a intervals irregulars mentre la jove buscava per l’arena pedres planes. A la fi, va haver un moment en que aquella noia s’adonà de que era observada per algú que pareixia no estar allí i des de la seva posició Caín va poder observar que s’incomodava. La jove va tornar a centrar la seva atenció en el mar però no deixava d’observar de reüll per si ell continuava mirant-la. Divertit per la seva reacció, Caín es va quedar observant-la i fins i tot la va saludar una de les vegades que dissimuladament el mirava. La mirada d’ella cada volta pareixia mes enfadada per aquella situació i va decidir anar-se’n seguint la vora del mar en direcció contraria a la d’ell. Sentint-se un poc culpable per fer-la fugir d’allí, Caín es va alçar i va córrer en la seva direcció.

-- Ei! Espera! Perdo per lo d’abans! – cridava entretalladament per l’esforç de córrer – No te’n vagis!

La jove es va detindré i es va girar, el va observar de dalt a baix i no degué identificar-lo com una amenaça perquè es va aturar i es va quedar mirant-lo.

-- Es pot saber que miraves en tant d’interès? Potser no ho saps, però es molt incòmode quan un desconegut se’t quedí mirant, sobretot si et mira amb tant de deteniment... No vas a desenvolupar cap tipus de raigs X i des de ja et dic que no vas a aconseguir vorer res més... – li va soltar en tirallonga aquella jove.

-- Et promet que no es res d’això. Soc Caín i no et mirava a tu, sinó les pedres que llançaves, feia temps que no veia a ningú tant entretingut per una cosa tant absurda...

-- Absurd? M’agradaria vorer com ho intentes...

Caín, com a resposta, va agafar una pedra plana i la va tirar al mar, però en compte d’anar botant per damunt de l’aigua com les que tirava aquella desconeguda es va enfonsar amb un sonor “plaf”. Al mirar a la seva acompanyant, va veure com al seus ulls s’endevinava la burla. Sense parar, va anar agafant totes les pedres planes que va trobar i va anar intentant-ho però totes acabaven enfonsades al menor contacte amb l’aigua.

-- Val... D’acord... Tal vegada no es tant fàcil com ho feies parèixer... Accepte la meva derrota, senyoreta... – Va deixar en suspens la frase esperant que la noia la completes amb el seu nom, però la seva mirada li va deixar clar que no anava a dir-li'l per les bones. La va mirar intentant transmetre un penediment fingit i es va girar a veure l’horitzó.

-- Helena, amb hac – Va dir a la seva espatlla al cap d'una estona. Caín no va poder un retindré un somriure que es va apresurar en esborrar de la seva cara en el moment en que es va girar cap a ella.

-- Helena amb hac... Es un bon nom... I que et portà per aquí, Helena amb hac?

-- Res que a un desconegut li pugés importar – el to era autoritari i deixava clar que no anava a contestar a la seva pregunta – I tu? Que hi fas aquí a estes hores?

-- Simplement gaudir del paratge i fer una nova amiga.

-- Doncs has tingut mala sort... Ja tinc tots els amics que vull...

-- Però ningú te tots els amics que precisa i ademés m’interessa que siguis la meva amiga, he decidit que hem vas a ensenyar a fer botar les pedres a la mar.

-- Tu sol has decidit tot això? Un poc precipitat no creus? No soc la teva amiga i no trac res a canvi d’ensenyar-te – va dir Helena.

-- T’agraden les histories? Però que dic, a qui no? Jo et doni una historia i tu m’ensenyes això. Et pareix be?

-- Sona extret d’algun llibre d’aventures... Una historia... – murmurà ella -- Fa temps que no en sent cap de bona... Deixa’m sentir-la i si m’agrada hem plantejaré lo de les pedres...

Caín es va asseure a l’arena i va assenyalar a Helena amb la mà que s’assegués al seu costat. Ella va seure a un metre d’on Caín li havia senyalat.

-- D’acord... – Va dir ell posant els ulls en blanc per la desconfiança d’ella.

Fa temps el món hi era certament distint al que visitem avui en dia. Els mars hi eren dolços i les platges no tenien arena. Els sers humans avançaven a passos de gegants en el seu desenvolupament i tot hi era felicitat. Les estreles il·luminaven el cel nocturn sense tenir que competir amb altra cosa que no fos la lluna o elles mateixa i el Sol eixia tots els dies semblant mes lluminós que el dia anterior. Era una bona època per a nàixer i viure. Era una bona època per enamorar-se.

En un dels pobles costers vivia un xic que es va enamorar d’una jove. [Sí, sé que es un tòpic, no fa falta que hem mires així però la majoria d’històries que val la pena contar no passarien si no fos així] Era bella, com només poden ser-ho als nostres ulls, les persones de les que estem enamorats, el soroll de la seva rialla era com música per a ell. Dubte que hi haja hagut alguna vegada més un amor tant apassionat com el que sentia aquell noi, que la sort o la desgracia volgueren fer que fos correspost per ella.[Dec de sonar cursi i il·lús parlant així...]  

Com en totes les histories, no hi hauria historia si el destí no importunarà als dos joves amants. A les afores del petit poblat existia un vell mag que cada any agafava a una noia del poble per satisfer els seus desitjos. La gent sortejava cada any quina noia anava a ser el tribut a pagar per a que el mag els proporciones un bon clima per a cultivar i abastir-se d’aliment durant l’any. El dia del sorteig va ser el dia que tot comença a eixir mal. Va sortir el nom de la nostra jove enamorada.
Buscant fugir del seu destí, els joves amants escaparen però la gent del poble els va apressar i els van arrastrar fins la casa del tenebrós mag. Aquest va expulsar al jove de la seva casa i va tancar a la seva cambra a la jove esperant que fos de nit per satisfer les seves diabòliques fantasies.
A la llum de la lluna aquell noi va decidir rescatar a la seva benvolguda i va assaltar la casa del mag. Sense que el veies li va fotre un colp al cap deixant-lo inconscient i els dos fugiren cap a la mar. El maligne bruixot es va recuperar abans del que el jove esperava i va sortir en la seva persecució. A la fi en la costa de dura roca els va trobar i amb un ràpid moviment de ma va fer un sortilegi.

El jove es va convertir en arena i va ser arrossegat per el vent cobrint tota la costa amb la seva nova forma. La noia al veure que no tenia escapatòria i es va entrar al mar entre llàgrimes per fugir d’aquell assassí. Tantes llàgrimes va deixar anar per el seu amat que a la fi es va dissoldre en l’aigua del mar i des de aquell moment el mar va ser salat com les llàgrimes i les costes van ser cobertes d’arena i encara que separats pots observar com la marea fa pujar les aigües per a que ella encara pugi abraçar i estar amb el seu amat.

Helena escoltava l’historia amb un interès sincer que es va esforçar en amagar quan es va fer el silenci entre ells.

-- No hem convens... No es tant bona com per a perdre el temps ensenyant-te... – va dir sense mirar-lo als ulls.—Ademés hem tinc que anar...

-- Bé, doncs he fet el que he pogut. Se reconèixer una causa perduda—va dir amb naturalitat Caín – De totes formes ja he fet una nova amiga, encara que ella no vulgui. Tingues – va afegir mentre li donava el seu nombre de telèfon en un paper—No fa falta que hem donis el teu, però si alguna volta tornes per aquí truca’m i et contaré més histories encara que no valguin unes classes de com llançar pedres.—Li va ginyar l’ull i va veure com Helena agafa el paper i se’n anava amb un adéu tímid.

Caín es va tornar acomodar i quan ja estava tornant adormir-se el mòbil li va vibrar a la butxaca. Un SMS d’un número desconegut. Al llegir-lo no va poder reprimir un somriure.

“Baixa un poc més el braç al tirar la pedra”