Encontres al bosc

                La llum es filtrava per les fulles de color groguenc dels arbres. Els arbres creixien per tot arreu, sense cap pauta més que els capritxosos vents que arrastraven les llavors que, amb el temps i la sort, es convertirien en els arbres de robustes fulles baix dels que descansava.

                Alehp mirava els jocs de llum des de la base d’un dels grans pins que creixien per la zona. Des de la seva posició observava el camí reial que travessava el bosc en direcció est-oest. Després d’hores caminant havia decidit xitar-se una estona a l’ombra i finalment havia decidit aquell lloc que li permetia vorer i no ser vist. Faltaven hores per a que la seva vestimenta li servirà de camuflatge en l’obscuritat. Com sempre vestia amb uns pantalons i una camisa negra i el vell mocador que sempre portava al coll per ocultar-se la cara quan es trobava en algú.

                Ahí aplegava el soroll que havia estat esperant... El carruatge s’apropava amb la velocitat que tan sols podia tenir quan el conductor colpejava amb fúria als cavalls. El paisatge era bonic i pareixia que tan sols volgueren fugir del bosc. Alehp sabia la raó. Ell era la raó.

                Amb l’habilitat entrenada per el costum es va servir de la branca mes baixa i va botar, en un instant estava amagat en la part frondosa de l’arbre i botava d’un costat a un altre fins aplegar a una fina branca que es situava. Es va deixar caure els 4 metres que el separaven del sòl en el just moment que passava el carruatge, caient assegut al costat del conductor. Amb un moviment fluid va extraure el ganivet sense mànec i li’l va clavar directe al coll, travessant esòfag i tràquea, la mort no va ser rapida però no va poder cridar per demanar ajuda.

                Va agafar les brides dels cavalls i els va forçar anar més fort. El seguit de cavalls de la guarda que anaven al darrer acceleraren creient que el conductor tenia encara més pressa. Alehp va traure el seu revòlver i va fer un sol tret a un contrapès amagat darrere d’un arbre. El fil de ferro va sortir disparat només va passar ell, fent caure a tots els cavalls de la guarda. No havien mort però per a quan pogueren seguir-lo ja estaria fet tot.

                Va aturar el carruatge després de passar per diversos encreuaments. A la fi va aplegar a l’entrada de una de les coves que li servien de guarida distribuïdes per tot el bosc. Va sentir un crit exigint saber perquè havien entrat en un lloc tancat des de dins del carruatge. Com sempre, tancada en el seu mon no s’havia adonat de res fins que la llum havia deixat de filtrar-se per les cortines de la diligencia. Va baixar i va obrir la porta. Va trobar dues persones assegudes ahi. Una esperada i l’altra no.

                La persona no esperada era un dels guardaespatlles contractats. Va tirar mà al seu revòlver... pobre neci. La distancia que els separava no era de mes de 2 metres, fins a 7 metres el ganivet d’Alehp tenia l’avantatge. 7 metres era la distancia que podia recórrer  mentre aquell guardià desenfundava el seu revòlver. Si haguera tingut alguna arma blanca, la situació li haguera donat alguna ventaja però com sempre, els homes menyspreaven les ferramentes antigues quan sortien de noves. Va ser ràpid.

                La persona esperada era una noia, mes o menys de l’edat de Alehp. Pareixia més major que ell per tot menys per els ulls, els seus ulls eren com d’una xiqueta, purs i brillants de color ametllat.  Els ulls d’Alehp eren marrons i durs, la seva llum feia massa temps se’n havia anat junt a tot el que volia.

                -- Altra volta? Quantes vegades més tens pensat robar-me les joies? Quantes vegades més tens pensat repetir aquest encontre? – va dir la noia.

                -- Sempre que passes per el meu bosc... Un viatge traves de tot el meu territori amb només 8 guardes  aficionats? Diría que teníeu ganes de vorem, singora Isabella – li va dir Alehp mentre la mirava de dalt a baix procurant que la seva mirada l’incomodés detenint-se a l’altura del pit. Com sempre no va surtir efecte, o Isabella era tant innocent com deien els seus ulls i no comprenia el que volia dir-li la seva mirada  o no era tant innocent i es sentia afalagada. Per el que sabia, segurament era el segon.

                -- Com si tingues opcions! Un viatge de 4 dies per a bordejar tot el bosc! I la meva fortuna cada volta mes minvada per culpa dels bandits com tu!

                -- L’opció es fàcil singora... No et compres mes joies i guarda els diners que et queden. No fages més viatges de 4 dies per anar a vorer a cert amant pobre
                -- Argh! No hem parles tu de moral! I deixa de gastar eixe accent! Els dos sabem que no tens ni idea d’italià! Hem fa mal a les orelles sentir-te destrossar el meu idioma natal! – Va cridar al moment que intentava pegar-li amb la motxilla de viatge que portava. Alehp ho va esquivar i va esclatar a riure a vorer la cara vermella d’ira que li dedicava ella.

                -- No era la meva intenció ofendre-la, singora. Ara... ja saps el procediment estandard...

                -- ... Les joies al sac i els diners a tu en mà. Els dos sabem que no vas a fer-me mal, perquè continuï donant-ho? – Va acabar Isabella

                -- Ja ho saps. El bosc es gran, no saps on estàs i passarien dies abans de que et trobaren. Realment no et robi, si no que hem pagues per fer-te de guia, ja que estas perduda... – li va contestar Alehp dedicant-li aquell somriure irònic que sempre li arrancava eixa pregunta.

                -- Deu sabrà perquè estic perduda en el bosc! Bé, ja ho tens! Cap on esta la ciutat?

               -- Tan ràpid? Pensava que voldries disfrutar del plaer de la meva companyia una estona més... Tens que admitir que soc encantador en les circumstancies adequades...

               -- Ho sent, però no soc una de les teves putes del bordell de la ciutat. Ademés dubte que algú com tu pugi tenir circumstancies adequades... – li va soltar ella mentre li mirava l’entrecuix.

                -- Et sorprendria, singora – va respondre intentant recuperar un poc del orgull perdut per eixe comentari. – Realment no ens odiem tant... Tal vegada, en altres circumstancies haguérem pogut inclus enamorar-nos...

                -- Jo crec que un dels dos ja ho esta, i no soc jo. Si no perquè hem perseguiries d’eixa manera?

                -- Evidentment per el plaer de la teva crueltat. Hi haurà qui diga que soc sadomasoquista, però m’agraden les dones en l’ingeni lo suficient viu com per clavar-se en mi.

                -- Eres estrany. Bé, cap on esta la ciutat? – li va impel·lir Isabella.

                -- Aquest camí, el primer encreuament a l’esquerra i desprès de 20 minuts caminant hi trobaràs el final del bosc. Els teus guardes deurien estar per ahi.

                -- Aleshores... Fins altra volta, Alehp.

                -- Saps perquè soc l’únic que no esta enamorat dels dos? Per que t’has pres la molèstia de saber-te el meu nom. No soc un bandit més, soc Alehp. Ademés he vist la teva mirada ansiosa  per la finestra del carruatge quan has entrat al bosc, com esperant algo que anhelares...

                -- La meitat dels homes deurien tenir el teu optimisme, seria un mon més divertit aquest – li va contestar ella mentre se’n anava per el camí.

                -- Ningun home deuria ser com jo! Si no, no t’enamoraries poc a poc de mi! – li va cridar ell mentre ella s’internava en el bosc. Li va parèixer que ella formava un somriure quan se’n anava. Va agafar el seu botí i va anar a la ciutat per el camí curt que li havia amagar a ella. Tenia raó en una cosa, ella no era una de les seves putes del bordell i encara que estigues enamorat d’ella no deixava tenir les seves necessitats.

                Havia sigut un dia productiu, havia tret diners i acció. S’havia relaxat una estona en el bosc. Sobretot l’havia vist i havia parlat amb ella.